Els Viatgers De La Gran Anaconda

"M'havia promès viure com un ermità, al fons dels boscos, abans de complir els quaranta anys." Ho afirma Sylvain Tesson, el polifacètic aventurer, escriptor, geòleg, viatger i escriptor francès. Per això es va instal·lar durant sis mesos en una cabana a la vora del llac Baikal, a la punta del cap dels Cedres del Nord, Sibèria. Allà, afirma, va inventar una vida sòbria i bella. Reduïda a gestos simples. "La immobilitat", conclou, "em va donar el que ja no em donava el viatge". La vida simple, de Sylvain Tesson, és una de les propostes literàries de l'editor, escriptor i viatger Enric Soler. A l'espai "Rius de tinta" d'"Els viatgers de la Gran Anaconda".

La família Masferrer fa sis generacions que té cura d'un bosc de gegants. Des que el seu avantpassat Marià Masferrer, naturalista, botànic i zoòleg, en va plantar les llavors entre els anys 1860 i el 1953, els arbres -sequoies vermelles, avets de Douglas, cedres blancs i del Líban, etc.- han crescut fins a gairebé els cinquanta metres. Però tot i que són els arbres més alts de Catalunya, alguns d'ells, amb més d'un segle i mig d'existència, no deixen de ser "infants". Sobretot si els comparem amb el General Sherman, la sequoia vermella de la Giant Forest del Parc Nacional Sequoia, a Califòrnia, amb una edat estimada d'entre dos mil tres-cents i dos mil set-cents anys. L'Arborètum de Masjoan, d'Espinelves, és sens dubte una gran catedral arbòria. Però més enllà del que podem abastar amb la mirada, certament hi ha un bosc invisible. Viatge a l'Arborètum de Masjoan, amb Martí Boada, geògraf, doctor en Ciències Ambientals, i David Masferrer, propietari i cuidador del bosc.

La família Masferrer fa sis generacions que té cura d'un bosc de gegants. Des que el seu avantpassat Marià Masferrer, naturalista, botànic i zoòleg, en va plantar les llavors entre els anys 1860 i el 1953, els arbres -sequoies vermelles, avets de Douglas, cedres blancs i del Líban, etc.- han crescut fins a gairebé els cinquanta metres. Però tot i que són els arbres més alts de Catalunya, alguns d'ells, amb més d'un segle i mig d'existència, no deixen de ser "infants". Sobretot si els comparem amb el General Sherman, la sequoia vermella de la Giant Forest del Parc Nacional Sequoia, a Califòrnia, amb una edat estimada d'entre dos mil tres-cents i dos mil set-cents anys. L'Arborètum de Masjoan, d'Espinelves, és sens dubte una gran catedral arbòria. Però més enllà del que podem abastar amb la mirada, certament hi ha un bosc invisible. Viatge a l'Arborètum de Masjoan, amb Martí Boada, geògraf, doctor en Ciències Ambientals, i David Masferrer, propietari i cuidador del bosc.

La família Masferrer fa sis generacions que té cura d'un bosc de gegants. Des que el seu avantpassat Marià Masferrer, naturalista, botànic i zoòleg, en va plantar les llavors entre els anys 1860 i el 1953, els arbres -sequoies vermelles, avets de Douglas, cedres blancs i del Líban, etc.- han crescut fins a fregar els cinquanta metres. Viatge a l'Arborètum de Masjoan, amb Martí Boada, geògraf, doctor en Ciències Ambientals, i David Masferrer, propietari i cuidador del bosc.

A la Xina hi ha la creença que cal iniciar el viatge més llarg ben equipat. I com que mai se sap què ens pot caldre en el més enllà, hi ha botigues pensades per satisfer les necessitats de tothom. Fins no fa gaire n'hi havia prou de comprar algun detall, com ara falsos paquets de cigarretes o feixos de bitllets de mentida que els parents del difunt incineraven en el seu honor. Però els temps evolucionen i el nou capitalisme xinès ha canviat les cigarretes per Lamborghinis o mansions amb piscina com a bens considerats imprescindibles per als avantpassats en la seva altra vida. Això sí, en miniatura. És a la festa del Quingming, o el dia de la neteja de les tombes, el moment més indicat perquè els familiars visitin els sepulcres dels seus avantpassats, els netegin i els ofereixin regals. El viatge més llarg, amb el periodista Adolf Beltrán.

A la Xina hi ha la creença que cal iniciar el viatge més llarg ben equipat. I com que mai se sap què ens pot caldre en el més enllà, hi ha botigues pensades per satisfer les necessitats de regals per a tothom. La festa del Qingming, o dia de la neteja de les tombes, és el moment més indicat perquè els familiars visitin els sepulcres dels seus avantpassats, els netegin i els ofereixin els seus regals. El viatge més llarg, amb el periodista Adolf Beltran.

"I ja podem dir que el món és rodó". Joan Antoni Afonso i Laura Alameda toquen moll finalment al Port de la Selva, a l'Empordà i, en última instància, a Barcelona. Culminen, d'aquesta manera, el seu llarg periple de navegació al voltant del món, empesos pel vent. "Cinc anys sense mitjons". Sense mitjons perquè, durant tot aquest temps, han caminat descalços per la coberta del Talula, el veler que els ha permès culminar l'aventura. Enrere queden anys d'incerteses, temors, enrabiades i desesperació, però també d'il·lusions, alegries, plaers i de satisfacció d'haver conclòs amb èxit un somni a l'abast de molt pocs. Com diu en Joan Antoni, han estat "cinc anys vivint en una casa petita, de dotze metres, però amb una terrassa immensa que és el món". Tots en guardarem un bell record.

Fi de viatge. Joan Antoni Afonso i Laura Alameda toquen moll finalment al Port de la Selva, a l'Empordà i, en última instància, a Barcelona. Culminen, d'aquesta manera, el seu llarg periple de navegació al voltant del món, empesos pel vent. "Cinc anys sense mitjons". Com diu en Joan Antoni, han estat "cinc anys vivint en una casa petita, de 12 metres, però amb una terrassa immensa que és el món". Tots en guardarem un bell record.

Mònica Barrieras va descobrir aviat els avantatges de parlar saamaka: podia regatejar amb els taxistes de Paramaribo, a Surinam. Barrieras, lingüista, va viatjar fins a aquest país i la veïna Guaiana francesa, a l'Amèrica del Sud, per conviure amb les comunitats saamaka. Per més estrany que ens pugui semblar, el saamaka gairebé es pot considerar una llengua de la Unió Europea. No en va la Guaiana francesa és una col·lectivitat d'ultramar de França, on els gendarmes s'encarreguen de l'ordre públic i l'economia forma part de la zona euro. Però la Mònica volia descobrir moltes més coses dels saamaka, no només de la llengua que parlen sinó de la seva mateixa forma de viure. I per accedir amb bon peu a una comunitat saamaka cal saber com fer-ho i complir els rituals establerts. El saamaka, amb Mònica Barrieras i David Valls, lingüistes. A l'espai "Les llengües de l'Anaconda".

Mònica Barrieras va descobrir aviat els avantatges de parlar saamaka: podia regatejar amb els taxistes de Paramaribo, a Surinam. Barrieras, lingüista, va viatjar fins a aquest país i la veïna Guaiana francesa, a l'Amèrica del Sud, per conviure amb les darreres comunitats saamaka. Per més estrany que ens pugui semblar, el saamaka gairebé es pot considerar una llengua de la Unió Europea. No en va la Guaiana francesa és una col·lectivitat d'ultramar de França, on els gendarmes s'encarreguen de l'ordre públic i l'economia forma part de la zona euro. Però la Mònica volia descobrir moltes més coses dels saamaka, no només de la llengua que parlen sinó de la seva mateixa forma de viure. I per accedir amb bon peu a una comunitat saamaka cal complir els rituals pertinents. A la recerca dels saamaka, amb Mònica Barrieras i David Valls, lingüistes. A l'espai "Les llengües de l'Anaconda".

Mònica Barrieras va descobrir aviat els avantatges de parlar saamaka: podia regatejar amb els taxistes de Paranaribo, a Surinam. Barrieras, lingüista, va viatjar fins a aquest país i la veïna Guaiana francesa, a l'Amèrica del Sud, per conviure amb les comunitats saamaka, en pobles de bellíssimes construccions de fusta. Per més estrany que ens pugui semblar, el saamaka gairebé es pot considerar una llengua de la Unió Europea. El saamaka, amb Mònica Barrieras i David Valls, lingüistes. A l'espai "Les llengües de l'Anaconda".

A l'eix cafeter de la vall del Cauca, a Colòmbia, no només hi ha cafè, també hi ha ocells. De fet, Colòmbia es considera el país del món amb més espècies d'aus, un dels indicadors més comuns de biodiversitat. Se n'hi poden observar vora 2.000 de diferents. No és estrany, doncs, que sigui a Pereira, capital del departament de Risaralda i principal ciutat de l'eix cafeter, on cada any s'organitza el Festival dels Ocells: un certamen entre muntanyes entapissades de camps de cafè i selves verges emboirades. Aquí les guerrilles han deixat pas als ocells, que voleien lliures enmig de torrents d'aigües revoltades, barrancs i raconades secretes. La sensació quan t'endinses al bosc tancat és de paradís primigeni, intocat. Una bioregió prohibida durant dècades que ara podem recórrer a la recerca d'ocells amb plomatges de fantasia . Amb el biòleg Miquel Rafa.

A l'Eix Cafeter de la vall del Cauca, a Colòmbia, no només hi ha cafè, també hi ha ocells. De fet, Colòmbia es considera el país del món amb més espècies d'aus, un dels indicadors més comuns de biodiversitat. Se n'hi poden observar vora 2.000 de diferents. Una bioregió prohibida durant dècades que ara podem recórrer a la recerca d'ocells amb plomatges de fantasia. Amb el biòleg Miquel Rafa.

El Pakistan és un país extens, també d'extrems, molt divers i, fins a cert punt, contradictori. Potser parlem de molts països. És un "Frankenstein", diu l'antropòleg Joan Riera. Un país fill d'un gran riu, l'Indus, que el travessa pel bell mig de punta a punta, des de la serralada de l'Hindu Kush, al nord, fins a la desembocadura al mar d'Aràbia. Allà dalt, entre els cims punxeguts de l'Hindu Kush i el Karakorum, hi ha algunes de les valls més fascinants i enigmàtiques de la Terra. La vall de Hunza, per exemple, regió descrita al Mahabharata indi, que podria haver inspirat el Xangri-La de James Hilton. O les valls dels Kalasha, a Chitral, poblades pels kalash, els kafirs negres. Politeistes resistents enmig d'un mar islàmic, que adoren ídols tallats en fusta, els gandao. Amb altars cerimonials enmig del bosc, a les parts altes de les valls, des d'on els xamans en trànsit invoquen Mahandeu, el gran deu dels kalash. Descobrint el Pakistan, amb Joan Riera, antropòleg.

El Pakistan és un país extens, també d'extrems, molt divers i, fins a cert punt, contradictori. Potser parlem de molts països. És un "Frankenstein", diu l'antropòleg Joan Riera. Un país fill d'un gran riu, l'Indus, que el travessa pel bell mig de punta a punta, des de la serralada de l'Hindu Kush, al nord, fins a la seva desembocadura al mar d'Aràbia. Allà dalt, entre els cims punxeguts de l'Hindu Kush i el Karakorum, hi ha algunes de les valls més fascinants i enigmàtiques de la Terra. La vall de Hunza, per exemple, regió descrita al Mahabharata indi, que podria haver inspirat el Shangri-la de James Hilton. Pel nord del Pakistan, amb Joan Riera, antropòleg.

Mongòlia se'ns presenta en l'imaginari com un tapís verd infinit, tot i que aquesta imatge només es veu a l'estiu i a les zones d'estepa. Però Mongòlia també té muntanyes. És a l'"aimag" (província) de Bayan-Ölgii, als peus dels massís de l'Altai, a l'extrem oest del país, on habiten els kazakhs, poble nòmada, coneguts per una de les seves grans aficions: l'ensinistrament d'àligues per caçar. Ölgii, la capital, és una modesta però extensa població al peu de les muntanyes, amb carrers de terra, pocs edificis i molts "gers". De fet, les tendes circulars dels kazakhs formen barris. Ölgii és el nucli de la comunitat kazakh, que en aquest cas ha aparcat temporalment el nomadisme i fa vida a la ciutat. Però l'antropòleg Francesc Bailón es dirigia cap als campaments kazakhs de les muntanyes de l'Altai. Calia travessar desenes de quilòmetres d'estepa deserta per pistes de terra, creuar portes solitàries i deixar enrere parades d'autobús que esperaven passatgers enmig del no-res.

Mongòlia se'ns apareix en l'imaginari com un tapís verd infinit. Tot i que aquesta imatge només és a l'estiu i a les zones d'estepa. Però Mongòlia també té muntanyes. És a l'"aimag", 'província', de Bayan-Ölgii, als peus dels massís de l'Altai, a l'extrem oest del país, on viuen els kazakhs, poble nòmada, coneguts per una de les seves grans aficions: l'ensinistrament d'àligues per caçar. Ölgii, la capital, és una petita però extensa població al peu de les muntanyes, amb carrers de terra, pocs edificis i moltes "gers". De fet, les tendes circulars dels kazakhs formen barris. Ölgii és el nucli de la comunitat kazakh, que en aquest cas ha aparcat temporalment el nomadisme i fa vida a la ciutat. Però l'antropòleg Francesc Bailón es dirigia cap als campaments kazakhs de les muntanyes Altai. Calia travessar desenes de quilòmetres d'estepa deserta per pistes de terra, creuant portes solitàries i deixant enrere parades d'autobús que esperaven passatgers enmig del no-res.

Algun cop, passejant per Khartum, hi ha hagut persones que s'han acostat a la doctora Cordón per preguntar-li si ens creiem de debò que Bin Laden és mort. O que li han demanat: "A quanta gent us maten, a vosaltres, a les manifestacions?", acostumats com estan els sudanesos a la "normalitat" de tenir víctimes en cada protesta. Des d'Europa sovint es té una imatge del Sudan com un país tancat, sotmès a l'estricta obediència de la xaria, la llei islàmica. Però al carrer, Bin Laden no és en boca de gairebé ningú, assegura Irene Cordón, malgrat que en ple lideratge d'Al Qaida el Sudan va ser terra d'aixopluc. Khartum, la capital, és una ciutat curiosa. La mítica Khartum, escenari de mil batalles, de la confluència del Nil blau i el blanc, lloc de pas de les "caravanes dels 40 dies" i punt de partida de les expedicions a Meroe, antiga capital del Regne de Kush. Viatge al Sudan, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

Algun cop, passejant per Khartum, hi ha hagut persones que han preguntat a la doctora Cordón si ens creiem de debò (a Occident) que Bin Laden és mort. O que li han demanat: "A quanta gent us maten, a vosaltres, a les manifestacions?", acostumats com estan els sudanesos a la "normalitat" de tenir víctimes en cada protesta. Des d'Europa sovint es té una imatge del Sudan com un país tancat, sotmès a l'estricta obediència de la xaria, la llei islàmica. Però un cop al carrer, de Bin Laden no en parla gairebé ningú, assegura Irene Cordón, malgrat que en ple lideratge d'Al Qaida el Sudan el va aixoplugar. Khartum, la capital, és una ciutat curiosa. La mítica Khartum, escenari de mil batalles, de la confluència del Nil blau i el blanc, lloc de pas de les "caravanes dels 40 dies" i punt de partida de les expedicions a Meroe, antiga capital del Regne de Kush. Khartum, entre dos Nils, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

Els antics mexiques consumien una mena de beuratge que els connectava amb les deïtats. O això és el que es creien. Havien après que tallant i deixant fermentar les penques d'una agave de les que creixien a la seva terra, en sortia el preuat suc, "la beguda dels déus". Evidentment, es tractava d'un beuratge reservat exclusivament als nobles i als sacerdots. Amb el temps i, sobretot, amb l'arribada dels "conquistadores", les tècniques d'elaboració primitives es van sofisticar. I aquella poció inicial va derivar cap al mescal i els seus derivats, com el tequila, elaborat a partir de l'agave blava o tequilana. Tan famós es va fer el licor, que hi ha un poble a Mèxic que li va cedir el seu nom, Tequila. Viatgem a Tequila, a 65 quilòmetres de Guadalajara, a l'oest de Jalisco, per tastar el seu licor dels déus, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges.