Una Tarda A L'òpera

20 anys d'"Una tarda a l'òpera" han permès la complicitat entre els oients i totes les persones que, des de tècnics fins al realitzador, passant per diversos col·laboradors amb les seves seccions, han mantingut viva la flama de les (primeres?) vint temporades del programa més longeu de Catalunya Música. I és hora de dir-vos que us estimem. Avui, amb duets dels segles XVII, XVIII del primer terç del XIX.

En vint anys de programa hem assistit a l'emergència i a la consolidació de divos i dives que avui són referents en el món de l'escena operística mundial. Beczala, Camarena, Flórez, Netrebko, Kaufmann, Yoncheva, Garança, Villazón i Pape són els noms de què tractarem.

Hi ha òperes per a nens? Pot arribar a ser l'òpera un espectacle infantil? A les portes del final del curs escolar ens apropem a la relació entre els petits i les petites de casa i les òperes que han dialogat amb el món de la mainada.

La tradició musical anglesa té dos grans noms: Henry Purcell i Benjamin Britten. Aquest darrer (1913-1976) ha estat una figura senyera de l'òpera al segle XX. En repassem l'obra i la trajectòria, que inclou creació, gestió i difusió operístiques.

Civilització i barbàrie han estat els dos eixos que han marcat la història del segle passat. I l'òpera n'ha estat bon reflex. En parlem en un programa que no serà precisament gaire optimista¿

Repàs per la tradició lírica espanyola, al marge de la sarsuela: de Torrejón i Velasco a García Abril, passant pel nacionalisme d'Arrieta i Bretón, a més de les aportacions de Manuel de Falla.

Amb "Wozzeck", Alban Berg va posar damunt de l'escenari les contradiccions de l'ànima humana amb una música i un personatge d'alt voltatge.

Una història de l'òpera amb ulls de dona: compositores com Caccini, Jacquet de la Guerre, Viardot, Musgrave, Saariaho o García-Tomàs revelen que l'òpera també ha estat femenina, tot i els lamentables silenciaments. (Foto de Maarit Kytöharju)

Des del segle XX fins als nostres dies: les òperes de Manén, Pahissa, Morera, Toldrà, Montsalvatge, Soler, Guinjoan, Benguerel, Santos, Magrané i García-Tomàs.

Repassem ara la història de la música catalana, des dels orígens amb "Il più bel nome" fins a la figura de Felip Pedrell, amb una atenció especial als compositors catalans d'influx italià i la presa de consciència del nacionalisme.

Unides per primer cop al Liceu en una temporada, "Le nozze di Figaro", "Don Giovanni" i "Così fan tutte". En (re)descobrim els secrets que ja no ho són tant (o sí?).

Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal, units per primer cop i prefigurant la gran tragèdia bèl·lica europea: han fet renéixer "Electra" i la gran tragèdia dels Atrides. I amb ella, una òpera de singular i sanguinolenta virulència.

Melodisme, preciosisme i virtuosisme, tres "ismes" al servei de la summa sacerdotessa Norma enmig de les Gàl·lies envaïdes pels romans i amb la millor banda sonora possible: la de Vincenzo Bellini.

L'única òpera de Claude Debussy és la veritable banda sonora de la França del tombant del segle XIX al XX. I us explicarem per què.

Molt més que una escena de bogeria, repassem una de les òperes més romàntiques del repertori italià i un títol emblemàtic de l'últim bel canto.

El que sabem i sobretot el que no sabem sobre una de les òperes més conegudes de la història del gènere.

Comencem febrer amb un plat fort: la mort del tsar Borís al darrer acte de "Borís Godunov" de Modest Mussorgski. L'analitzem i en comparem diverses versions. Baixos, a escena!

Repassem el bo i millor del Händel operístic a partir de "Giulio Cesare". Òperes anteriors i posterios d'aquest alemany rendit als peus de la pompositat de la cort anglesa.

Repassem els noms d'alguns dels millors cantants operístics traspassats durant els darrers vint anys.

Rossini i el sentit de l'humor. La convergència perfecta en "El barber de Sevilla", una obra mestra absoluta de l'humor rossinià.